Trikitixa

Trikitixa

Trikitilaria o músic de trikitixa a Eibar
Tipus	acordió diatònic
Data	1890
Originari de	Espanya i Itàlia

La trikitixa (també coneguda com soinu txiki o trikiti ^[1]) és un tipus d'acordió molt popular al País Basc.

Des dels seus orígens, la paraula trikitixa és utilitzada per referir-se a la música de ball realitzada per una parella de trikitilaris. Tradicionalment els trikitilaris eren un matrimoni de músics que es desplaçava a peu de poble en poble per oferir la seva música als balls i a les festes populars. Per tal de poder desplaçar-se utilitzaven instruments lleugers: l'home tocava l'alboka o el txistu (instruments de vent) i la dona tocava el pandero (pandereta), cantava, i produïa irrintzis (crit característic que s'utilitza per animar). La paraula trikitixa és una onomatopeia que es refereix al so produït pel pandero (trikiti-trikiti-trikiti...). Tradicionalment s'anomenaven les parelles utilitzant primer el nom de l'home (que tocava l'alboka, el txistu o l'acordió) i després el de la dona (que tocava el pandero). Els concerts oferts per una parella de trikitilaris es coneixen al País Basc com romeries ("erromeriak").

L'arribada de l'acordió diatònic a finals del s.XIX va permetre d'integrar l'instrument als duos tradicionals, substituint progressivament l'alboka i el txistu. Les parelles de trikitilaris van evolucionar, podent ésser compostes per home i dona, per dona i home, per dos (o més) homes, per dues (o més) dones, etc. La tradició d'anomenar els trikitilaris seguint la fórmula "acordionista + panderista", però, ha arribat fins als nostres dies, i encara trobem nombroses parelles de trikitilaris que l'utilitzen: "Tapia eta Leturia", "Arkaitz Allur eta Maddalen Arzallus", etc.

Avui en dia es coneix com trikitixa l'acordió diatònic emprat al País Basc. Aquest consta de 23 botons a la mà dreta (melodia) i 12 botons a la mà esquerra (acompanyament). Té una mida més menut que l'acordió cromàtic, però una mica més gran que els acordions diatònics estàndard.^[2][3]

Els gèneres de música tradicionals que es toquen amb la trikitixa son els següents:

-Fandango: un tipus de jota instrumental, amb ritme 3/4, frases de 16 compassos i tocat més ràpid que un vals. Gairebé sembre va seguit d'un arin-arin.

-Arin-arin: cançó instrumental amb ritme 2/4, frases de 16 compassos, que segueix al fandango.

-Trikitixa: cançó cantada, composta per una successió de 2 frases de fandango (16+16 compassos) i una kopla, o frase cantada, de 16, 20, 24, 28 o 32 compassos. Existeixen diverses melodies típiques per a les koples, que s'enllacen a frases de fandango que el trikitilari escull. La lletra de cada kopla no és fixa, i pot adaptar-se a les circumstàncies del lloc i moment on es toca.

-Porrusalda: similar a la trikitixa, però utilitzant el ritme de l'arin-arin.

-Kalejira: cançó de ritme 6/8 que no es balla i s'utilitza en els desplaçaments d'un lloc a l'altre.

Des dels anys 1980 altres estils de cançó s'han anat incorporant al repertori de la trikitixa: vals, pasdoble, mutkiko, rantxera, etc. Les formacions musicals que utilitzen la trikitixa també han evolucionat. Algunes han anat incorporant instruments típics de la música moderna que han donat lloc al subgènere del triki-pop (exemples: Alaitz eta Maider, Maixa ta Ixiar, Gozategi, Huntza, etc.). D'altres han incorporat varietat d'instruments de tradicions diverses, derivant cap a la world music: Kepa Junkera, Xabi Aburruzaga. Més recentment, algunes formacions de trikilaris s'han fusionat amb músics provinent de les músiques actuals (electrònica, reggaeton, etc): Esne Beltza. Cal destacar l'ús de la trikitixa, a mitjans dels anys 1990, per part del grup català Pomada, que interpretava cançó d'arrel a vegades fusionada amb estils més actuals com la rumba.